Fue en el año 2007 cuando vio la luz editorial mi primer libro de cuentos para niñas y niños.
Su titulo, “¡Cuéntalo tú!”. Es un libro de cuatro cuentos ilustrados, que escribí con ayuda de mi amiga Esther Herrero Canencia. Ella había realizado un viaje a Tanzania en el verano de 2006 y, amable como siempre, preguntó “¿qué quieres que te traiga de África?” a lo que como era de esperar respondí… ¡un cuento!
Y ella, se trajo de allá el cuento que hemos titulado “Los burros y las cebras” y que cuenta porque existen burros y cebras, y porque unos han sido domesticados y trabajan a nuestras ordenes, mientras que las cebras se han mantenido libres.
Como suelo hacer, me gusta que los cuentos sirvan para reflexionar. Yo siempre los estoy asociando con las cosas que suceden, los tipos de personas que podemos descubrir en una comunidad, los conflictos que pueden sobrevenirnos a lo largo de la vida. Por eso los cuatro cuentos tienen una pequeña frase asociada, para orientar en la reflexión… si ello fuera posible.
Al mismo tiempo de su publicación, los cuentos fueron traducidos al catalán por unos amigos desinteresados. De modo que estoy intentando publicarlos en este idioma. Aquí les dejo como muestra, el cuento que abre el libro.
El llac de llet. Som una única raça.
Expliquen a Colòmbia, que fa molt, molt de temps, quan les persones començaren a existir, vivien totes juntes i eren totes iguals.
Diuen que en aquella època totes les persones eren negres, però negres, negres… es a dir, negres de veritat.
Conten també que allí, en aquell lloc on vivien totes les persones juntes hi havia també un llac de llet.
L’únic llac de llet que ha existit al món, i que era blanc, però blanc, absolutament blanc.
Els homes i les dones no coneixien el llac perquè quedava una mica lluny del lloc on vivien, Però un dia d’estiu, en que van sortir a caminar amb el desig de coneixer mes i arribar mes lluny…va succeir una cosa que ho va cambiar tot.
Caminant, caminant, es van anar fent grups: Els que parlaven del temps, els que explicaven contes, els que cantaven…i va ser així com un petit grup d’homes i dones arribaren els primers al llac de llet.
- Que bonic!- Deien unes
- I que blanc!-Deien uns altres.
Com que feia tanta calor i tenien set de tan caminar, van decidir tastar l’aigua blanca d’aquell llac.
Es van ajupir i hi van posar les mans.
Van ajuntar els palmells fent cassoleta i en van beure.
I va ser llavors quan es van mirar i van començar a riure.
- T’has tacat de blanc! -va exclamar un nen.
Però una nena es mirà les mans i es posà a plorar… Les seves mans eren blanques i els bracets negres!
Les mares i els pares amoinats volien consolar les seves filles i fills, però també els grans estaven preocupats per haber-se quedat blancs i negres.
- No passa res- va dir una àvia- si no podem tornar a ser negres, ens fiquem al llac i serem blancs. El color no importa.
Certament!I va ser llavors quan les persones del primer grup es van tirar al llac. Jugant ficaren el cap sota l’aigua i en sortir eren un grup de persones blanques, però blanques, blanques.
Just llavors va arribar el segon segon grup de persones negres.
Tot just arribar van començar a riure:
-Què us ha passat?-preguntaven divertides
- Ens hem banyat al llac de llet- van contestar les persones blanques.
Però en mirar-lo s’adonaren que la llet ja no era blanca, s’havia tenyit del color de la seva pell, i ara semblava que hi havien preparat llet amb cacau. També el segon grup va voler probar què li passaria a la seva pell si es banyaven en aquell estrany llac i van correr tots a ficar-se a la llet. Van nedar i capbussar-s’hi, esquitxaren i bracejaren, i quan van sortir
-Ohhhhhhh!, que bonic! Deien mirant la seva pell morena.
En aquell moment van arribar les persones de l’últim grup, i miraven sorpresos les seves amigues i amics…els qui abans del viatge eren iguals a ells..
- Què ha passat?- preguntaven astorats.
- És per la llet del llac, és màgica i fa canviar el color de la pell.- explicaven els primers.
- Ens banyem nosaltres?- Van preguntar les nenes i els nens, que sempre tenen ganes de anar a l’aigua.
- Anem-hi tots junts.- Va dir una nena a qui no li agradava banyar-se sense sa mare.
I el darrer grup de dones i homes negres va córrer cap al llac… Però amb tan de joc i xipolleig la llet s’havia consumit, i ara amb prou feines quedava una fina capa sobre el terra. …Era tan poca que no n’hi havia prou ni per mullar-se els peus. Va ser llavors quan un bebè que amb prou feines caminava, s’ajupí i va tocar la llet amb les seves mans… totes les persones van fer el mateix. ara els palmells de les seves mans i les plantes dels seus peus eren blancs.
Va ser allí on va començar la separació de les persones per colors, cada grup va continuar el viatge cap a un lloc diferent…Fins ara, que de nou ens tornem a retrobar… Quina sort!
Comentarios recientes